Un viatge a la feina

A mesura que ens apropem a la sortida de l'avinguda Meridiana, el trànsit s'intensifica, si tenim sort, no ens aturarem fins ben a prop de l'entrada a la C-58, si no hi ha sort, abans de creuar el carrer Rio de Janeiro ja estarem aturats. Durant tot el trajecte tindrem el mateix paisatge, una estora de cotxes frenats i els seus llums vermells. Si com a mínim, anéssim de vacances, però no. Hem matinat, son quarts de vuit i anem a la feina. Sigui quina sigui la destinació i el punt d'origen del itinerari, així comença, per a molta gent, la majoria dels dies de la seva vida. És evident que l'encariment dels habitatges i la sortida de les grans ciutats a la recerca d'una vivenda, ja no digna sinó assumible, cap la perifèria metropolitana augmenta el volum de vehicles a les nostres carreteres. Així, aquest quadre de son i de cotxes aturats, sembla no tenir gaires alternatives... si pensem en el transport públic, ai, ai, ai, diríem que necessita millorar i ho deixem aquí.

El carril bici està buit, la suau pujada, ens porta a la Pl. Karl Marx i des d'aquí el camí de Can Masdeu es troba a un minut. Al creuar l'entrada del camí, deixem el soroll dels cotxes enrere, el pendent augmenta i l'esforç també, ja només sentim ocells i el soroll de les rodes de la bicicleta al terra. Can Masdeu està a les fosques, quan arribem dalt de tot, comença a haver-hi llum. Baixem 500 metres per la carretera del cementiri i ja ens tornem a ficar al bosc. El trajecte fins a Cerdanyola és un sinuós i ample camí en el qual potser ens trobarem a 5 persones si va massa ple; arribant a Cerdanyola es creuen uns camps de blat just a l'hora que el sol comença a sortir i ens deixa una imatge de tons vermellosos que ens faria aturar i seure, però ara toca asfalt fins a la UAB, ja voldríem un carril bici, tot arribarà. Aquests dos itineraris ens porten al mateix lloc. De fet, son els dos recorreguts que realitzo per venir a treballar a la Universitat. Segurament, el trajecte en bici dura més del doble que el trajecte en moto, però la sensació de tranquil·litat, de pau, i la qualitat dels paisatges, no tenen comparació. No es contamina, no es consumeix benzina, es fa esport, es redueix el risc d'accidents . Fins i tot des d'un punt de vista humà és positiu, difícilment amb el transport privat acabes saludant o parlant amb ningú, però quan agafes un camí de muntanya, sembla que facis un viatge en el temps o de la ciutat al camp, on tothom es saluda i, de tant en tant et creues dues paraules amb un caminant. Si en aquest trajecte tens la sort de trobar-te un conill, un esquirol o un ramat, aquest viatge al passat o al mon rural, és encara més rodó. Llavors te n’adones que ja ets a la feina i que el viatge en sí, ja ha estat un bon motiu per anar-hi.